Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Salvador Espriu, «Assaig de càntic en el temple», dins d’El caminant i el mur
Ja n’hi ha prou. Cal dir-ho ben alt, ben fort i ben clar. Ja n’hi ha prou. No és sostenible per més temps que assistim a la crisi dels refugiats sirians com si no existiren. He estat a punt d’escriure “com si miràrem una pel·lícula”. Però no, no és el cas. Perquè el que fem és molt més greu. És, directament, no mirar-los, fer com si no existiren.
En realitat, vulguem vore-ho o no, la crisi dels refugiats sirians ens situa de dret davant l’espill: estos som nosaltres, els europeus. Una tropa de països dominats per elits que no tenen gens d’humanitat a oferir a estes altres persones que fugen. No, no és el moment ací de buscar orígens o causes: ni la guerra de l’Iraq, ni la venda descontrolada d’armes, ni el gihadisme desfermat. Això, la recerca dels orígens i les causes d’este èxode, caldrà deixar-la en mans dels qui en saben.
Ací, ara, només vull denunciar la inacció europea. Una actitud nefanda que, paradoxalment, no passarà a cap dirigent cap factura en les urnes. Ací no pecarem de maniqueus: no assenyalarem cap polític amb el dit mentre eximim els qui els hi han posat (i els hi continuen posant), perquè els polítics només són el reflex de la societat que els vota. No havíem quedat que menfotisme era una paraula típicament valenciana? I ara què? L’hem exportada? O no serà que ni els valencians ho som tant, ni els altres estan tan sensibilitzats ni són tan nobles i cultes com havíem arribat a creure?
Commoguen-se i actuen, per l’amor de Déu. Observen esta catàstrofe i abandonen la desídia, guarden-la en el calaix més profund que tinguen prop. No s’estiguen palplantats, esperant que açò s’arregle sol, perquè no ho farà. Ni ho deixen podrir-se, perquè eixa podridura, física i moral, haurà de passar als annals de la història europea. De la patètica història que s’ha escrit amb la sang de tants genocidis i que, amnèsics i estupiditzats, hem sigut incapaços d’aprendre, mentre assumim com a cert l’abominable mantra que diu que el passat és millor oblidar-lo. Europa, 2016.
