Ausades que, després d’un procés que s’ha evidenciat tan complex i enredat al llarg dels mesos, el resultat final de les primàries de Compromís ha de ser necessàriament encoratjador per a la formació. M’atreviria a dir que, llevat d’aspectes, derrotes i fets concrets, han sigut un èxit sense pal•liatius.
Però, qui ha sigut el principal beneficiari d’eixe èxit? Cert és que ací podria respondre’m a mi mateix dient, simplement, “Compromís”, i que no aniria excessivament desencaminat. Però no, no és eixa la resposta que crec més correcta. Tampoc ho és aquella amb què els periòdics generalistes van titular el dia després: “Venç l’esquerra i el nacionalisme…”, com si això fóra roín, i continuaven “…i perd l’aparell del Bloc”, quan, en el cas que això fóra cert, va perdre fa temps, en confegir-se el reglament.
El gran vencedor, al meu parer, de les primàries de Compromís és un concepte. Un concepte senzill però ple de significat(s): els trenta anys. Els trenta anys són els vencedors. Els trenta anys que voregen o en què es troben Mireia Mollà, Fran Ferri, Pere Fuset, Vicent Marzà, Josep Nadal, Marian Campello, Imma Orozco, Marta Sorlí, Mònica Àlvaro, Jordi Juan… Pràcticament tots els qui han obtingut un gran resultat en les candidatures a Corts, entre els quals s’insereixen tot just un parell de candidats excel•lents, com ho són Rafa Climent i Maria Josep Ortega.
Quina interpretació podem extraure de l’abassegadora victòria dels trenta anys? La principal, al meu parer, és que la conscienciació política ha canviat de segment d’edat. Si abans de la crisi la política era cosa de senyors vestits de negre, amb corbata i rictus de prendre pocs actívies, o de senyores de monyo tintat, cardat i mantellina, ara és evident que alguna cosa sistèmica s’està movent. No, això no evita que, per desgràcia, encara hi haja un muntó de joves de trenta anys afectats de peterpanisme i, això sí, ben instal•lats a cals pares, des d’on donen lliçons de vida. Però sí que indica que el mal que ja denunciàvem ací fa anys, allò de “nene, tu en política no et claves”, va passant a formar part de la història.
Això implica, lògicament, més coses. La segona interpretació, doncs, és que la gent de trenta anys, com s’ha vist en este procés de primàries, arriba més fàcilment a més destinataris que altres candidats d’unes altres generacions. A mi m’ha resultat colpidor que alguns candidats que conec ben bé tingueren vergonya de, fins i tot, usar el mail per a demanar el vot! Quan, per contra, m’imagine a Pere Fuset o a Fran Ferri fent tirar fum a les tecles de qualsevol aparell vinga demanar vots per Twitter, Facebook, Instagram, Whatsapp o qualsevol altra app que a mi ja em desborda.
Hi ha una tercera interpretació, de caràcter més sociològic. Les persones de trenta anys són els qui més estan patint els efectes destructius de la crisi: són els qui tenen jornals miserables, els qui pidolen un treball d’una setmana, els qui emigren per a guanyar-se les garrofes, els qui han rebut, de màster en màster, una formació caríssima i inadequada per al món laboral… Per contra, molts dels qui ja ens acostem a la quarantena, ens en vam poder salvar més o menys de miracle. I els qui estan en els vint anys tendrets, encara no han patit eixos efectes de ple. Per això, tanta gent de trenta anys ha fet el pas d’introduir-se en la política. I són ells els qui poden exercir un efecte captador de vot no només entre els seus coetanis, sinó també, i açò és ben important, cap amunt. Cap als seus pares.
L’efecte dels trenta anys, el gran vencedor en les primàries de Compromís, pot tindre, per tant, com el miracle del pa i els peixos, un caràcter multiplicador; i pot tindre’l no només en les candidatures a Corts, sinó també en molts pobles on les llistes de Compromís són dominades per candidats de trenta anys, com ara a Novelda (Sílvia Anna, Vicent López, Malena Cremades, Carles Sala…) o a Xixona (Joan Arques, Sofia Castaños, Irene Sirvent, Alícia Climent…), que són els que millor conec.
Prompte ho sabrem. Però el que és indubtable és que, en el conte de la política, alguna cosa ha canviat. I molt. I ho vorem i ho viurem de ben a propet.
