L’estat espanyol és aquell en què un senyor, president d’un club de futbol per a més senyes, munta una planta d’emmagatzematge de gas, provoca 500 terratrémols entre l’Alt Maestrat i les Terres de l’Ebre i, a canvi de tancar-la, l’estat l’indemnitza amb 1.350 milions d’euros, 2,7 per cada terratrémol, que paga d’immediat, no siga cas que no tinga per al fitxatge de l’any que ve.
L’estat espanyol és aquell en què a una empresa privada se li ocorre buscar petroli al voltant de les Canàries, sense importar-los posar en risc el motor econòmic de les illes (el turisme). I, quan la gent protesta, se’ls prohibeix expressar-se en referèndum i s’envia l’armada a estavellar-se contra les llanxes de Greenpeace, com si estigueren en els cotxes de xoc d’una fira, i sense reparar (o sí, tant els farà!) que podien haver provocat la mort d’algun activista mediambiental.
L’estat espanyol és aquell en què la guàrdia civil té permís, si no instruccions, per a apallissar immigrants que volen arribar a Melilla saltant murs o per a afonar-los disparant pilotes de goma si vénen nadant per la costa. Després, si suren, els agarren d’un grapat i els deixen caure a l’altra banda de la frontera. I que es podrisquen si volen.
L’estat espanyol és aquell que es nega a extradir, arran d’una orde de detenció de la secció argentina d’Interpol, una vintena de ministres i alts càrrecs franquistes, acusats de crims de lesa humanitat i tortures, que a sa casa estan ben segurs i ben a gust gràcies a la llei d’amnistia del 77. I encara poden vore en La2 el No-Do i en La1 el Telediari, i gojar dels documentals sobre la barbàrie de Hitler i de Mussolini, que de Franco ni n’hi ha, ni se n’esperen.
L’estat espanyol és aquell en què la corrupció està estesa fins a la medul·la de tots els partits polítics successors del franquisme, com a pràctica acceptada i permesa per bona part de la ciutadania. Només així un piu-desfermat com Monago pot seguir en el seu càrrec, i traure la família a l’escarni públic, com si no haguera passat res. Banyuts, sí, però amb bona nòmina i bones prebendes, deuen pensar.
L’estat espanyol és aquell en què el cap del govern, arran de la consulta catalana, s’atreveix a afirmar açò i es queda tan ample:
De primer fa riure. A continuació, estupor. Després ja fa vergonya aliena. Finalment sents pena davant de tan alt grau d’incapacitat.
L’estat espanyol és aquell en què, davant d’este statu quo ruïnós, davant d’esta podridura, davant d’esta agonia insofrible, la ciutadania que reacciona ho fa donant suport a un nou messies, incapaç de respondre amb la mínima solidesa argumental exigible a les preguntes incisives (per fi!) d’una periodista, Ana Pastor. Si és este qui ens n’ha de mostrar l’eixida, ben llarg se’ns farà el camí.
L’estat espanyol, ja per acabar, és aquell on pot passar tot això i que no passe res. Perquè tot això, i molt més, entra dins de la normalitat democràtica. Això sí, el que ja no hi cap, en la normalitat eixa, és votar. Votar no. Votar està lleig. Això és de catalans roïns. I és antidemocràtic.
