Fa poc, vaig poder llegir una comparativa entre les dades d’atur juvenil en alguns països europeus. Així, mentre que a Alemanya o a Àustria es trobaven molt per davall del 10%, a Grècia i a Espanya superaven amb escreix el 50%. No, ja sabem que això no és cap novetat, que tots nosaltres som ben conscients que l’atur és el principal problema a què ens enfrontem, més si pensem en la gent jove, més si assumim que les úniques mesures que s’estan adoptant van en la línia de precaritzar el treball i facilitar els comiats.
A excepció, és clar, que sigues un jove de les NNGG del PP. Aleshores, ni problemes per a trobar faena; ni temors perquè siga precària. Compromís ha destapat, a través del diputat Fran Ferri, una trama d’enxufisme que vinculava els jóvens del PP i les col·locacions en l’IVAJ, fins al punt que la mitat de les contractacions (ep!, amb jornals de categoria!) eren per a militants del planter del PP. El grau mafiós que ha assolit el partit que ens governa és tan alt que, moltes voltes, aconsegueix insensibilitzar-nos davant de la indecència. Però, en este cas, creuar estes dos realitats (l’atur juvenil desbocat i l’enxufisme) ens mostra un escenari tan greu, tan indecorós, tan esperpèntic, que no resulta fàcil que ens mantinguem indiferents.
Fer una ullada al nostre voltant fa que puguem posar cara i ulls a les fredes dades. Bons amics meus, pròxims generalment a la trentena, no han tingut més remei que pegar a fugir a la recerca d’un present mig digne. És això que alguns pocavergonyes, amb cara de formigó i cinisme a manta, anomenen l’esperit aventurer dels jóvens o una mostra de la mobilitat juvenil. És això que, en canvi, algunes famílies pateixen i veuen com una manera indesitjada de separar-se dels seus fills, dels seus germans, dels seus néts. Els qui se’n van, com sol ocórrer en qualsevol situació en què un territori propicia l’emigració, solen ser els més preparats: els qui tenen una carrera (o dos) i algun màster davall del braç; els qui han despuntat en els seus àmbits acadèmics; els qui són capaços de parlar tres o quatre idiomes sense problemes. Alguns, molt poquets, no ens enganyem, reïxen allà on van i creixen en el seu terreny professional; però altres, la majoria, fan el que poden: serveixen cafés, cuiden xiquets o netegen cases. A este tristíssim punt hem arribat.
El contrast és feridor. Mentre alguns s’han de reinventar a l’estranger, lluny de família i amics, uns altres es dediquen a lluir roba de marca pija, fer-se fotos amb el jersei nugat al coll, trollejar en les xarxes socials i fer la reverència als seus líders. La mediocritat i l’obediència, com quasi sempre, estan ben remunerades. I més en estos temps en què tanta gent, abocada a una vida sense horitzons, ha perdut la por a escridassar polítics incapaços i presumptes corruptes, com bé pot testimoniar Alberto Fabra allà on vaja.
No, no és fàcil capgirar el panorama desolador que ha provocat esta crisi. Però vetar la contractació pública, precaritzar el poc treball existent, apujar les taxes universitàries, no invertir gens en educació, investigació i desenvolupament, i, en definitiva, incentivar que els jóvens se’n vagen, no és la recepta adequada.
Això només ens porta a anar fent evolucionar els acudits clàssics. Com aquell que diu que van un anglés, un alemany i un valencià, i el valencià els diu: “Què voldran prendre els senyors?” Sí, no l’entendran, però no hi haurà cap problema. Perquè el valencià també sabrà dir-los What would you like to have? O, també, si cal, Was möchten Sie haben? I segur que ho farà amb una pronunciació la mar de ben polida.
