No em sol agradar escriure en calent, perquè les idees no em flueixen ben greixades, sinó com a glopades de sang enverinada. M’estime més mirar les coses amb distància, haver-les reflexionades, filtrar les emocions per a convertir-les en arguments. Però cada dia costa més abstraure’s d’esta indignació a què ens condemnen estos polítics indignes, esta rècua (rècua és una paraula que, si no existira, caldria inventar-la) d’indecents, de gent espantosament prescindible, d’enviats des de Madrid a destrossar-nos com a poble.
De fet, no puc no escriure sobre el tancament de RTVV. No puc no fer-ho, perquè no puc llevar-m’ho del cap. La indignitat d’un Molt Honorable –allunyat de la mediocritat per ser la més absoluta de les nul·litats– ha determinat, com bé sabem, la clausura de la nostra ràdio i televisió públiques. No m’interessa ara exposar raons, ni fer memòria, ni imaginar solucions. Només vull ressaltar que la mort de Canal 9 no és casual, no és anecdòtica. És, just el contrari, un objectiu perseguit, la meta que s’havien proposat tots els que ens odien. Compte: tots els que ens volen eradicar i, només quan han vist que no poden, s’acontenten a convertir.
Eradicats o convertits, així ens volen als valencians. Així ens han volgut des de fa segles. Massa segles, potser. Probablement, no érem tan molls com ens dibuixava el comte-duc d’Olivares, perquè ens hem resistit fins a hui dia. D’aquella manera, és cert. Però hem resistit. Ni hem perdut la llengua, ni la consciència de ser poble. També hem sigut i som bressol de grans escriptors i d’impagables cantants.Joanra Gomis, un bon amic santjoaner, militant del Bloc, ho havia dit sempre: som l’únic cas d’Europa en què un partit nacionalista ha aguantat trenta anys sent extraparlamentari. Exacte. Això bé parla de com som com a poble.
Ahir ens van furtar Canal 9, l’única eina que teníem per a escoltar notícies en valencià i sobre el País Valencià. Notícies, no eixe bunyol putrefacte que prové de les televisions espanyoles, tant fa el biaix que tinga en aparença, que ja fa massa temps que sabem que la diferència entre UPyD, PP i PSOE no és més que cosmètica. Unes pólvores mal escampades sobre pells rosegades per l’odi ancestral cap al diferent.
Dic que ahir ens van furtar Canal 9, igual que ens van furtar les caixes d’estalvi, igual que acabaran fent desaparéixer el València CF, igual que volen limitar esta ja per se limitada democràcia reduint el nombre de representants del poble (i ampliant, això sí, el nombre d’afiliats piloters amb càrrec d’assessor). La dignitat dels treballadors que quedaven en l’ens, tantes vegades enyorada, ahir es va concentrar en un comunicat estremidor, com la veu que durant tants anys ha viscut somorta sota el pes d’una elit directiva mastodòntica, composta de corruptes, assetjadors sexuals, feixistes i manipuladors. Els entenc, els treballadors, els entenc. No deu ser fàcil alçar la veu quan una maquinària brutal és capaç de fer-te xixines d’un bufit. Perquè així ha sigut el nostre país durant estos tristíssims anys de govern del PP: un regne de cacics, d’il·luminats, d’inconscients, de rabiosos venjatius.
I ara ens trobem que som més pobres que mai. Sense ni tan sols una veu valenciana en tot l’espectre televisiu. Només eixos espanyols recalcitrants que tergiversen els fets i que van a les tertúlies del canal 24 H a dir bajanades i tòpics a major glòria dels amos que els paguen per a desvirtuar completament l’ofici de periodista.
Terra cremada, això és el que ens queda. Un país i una societat fets mistos. Una vergonya que no troba aturador i que ens esgarra les entranyes a tots els valencians. Ens queda, per tant, el que el PP i l’espanyolisme victoriós han pretés per a nosaltres des de sempre: l’eradicació o la conversió. Però ara l’erren. Perquè, com deia Vicent Andrés Estellés, «hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot».
Eixe dia és arribat.
