Sembla ser que respirem més tranquils quan els periòdics ens diuen que Angela Merkel està ben satisfeta amb els retalls i les mal anomenades reformes del govern de Rajoy. (I dic mal anomenades perquè, al meu parer, entre reformar i enderrocar hi ha prou diferència per a evitar confusions, no creuen?). No obstant això, resulta que l’anuència amb què ens obsequia el gegant alemany és una nota discordant enmig de les opinions de molts prestigiosos economistes (com per exemple, la del premi Nobel Paul Krugman), les quals, sustentades en la bona política econòmica d’Obama als EUA, mostren reticència davant de l’austeritat com a única recepta per a eixir del desastre. (I dic desastre perquè crisi ja em sembla una paraula insuficient atesa la magnitud de l’assumpte.)
Al ciutadà mitjà, és a dir, a mi o a vostés, les qüestions de macroeconomia ens solen sonar com a jeroglífics. En canvi, crec que hem assumit molt bé que, després d’anys i panys malgastant recursos a la velocitat d’un fórmula 1, apretar-se el cinturó és necessari. Escorreguda completament el que pareixia ser la gallina d’ous d’or, ara toca fer propòsit d’esmena i, també, de contrició.
Però, per desgràcia, és just en este punt on s’està perpetrant la gran injustícia social, ja que els governs espanyol i valencià fan recaure els retalls sobre les classes treballadores (una altra volta més!), mentre deixen indemnes altres classes i altres àmbits. M’explique: crec que, per a tots nosaltres, seria més fàcil entendre els retalls en el nostre estat del benestar si vingueren acompanyats, equilibradament, d’unes altres mesures. És a dir, és menys aspre d’acceptar un augment generalitzat de l’IRPF o de l’IVA i una reducció dràstica de la partida pressupostària d’educació i sanitat, si, al mateix temps, es portaren avant unes altres actuacions.
La realitat, però, és obstinada i ens demostra que això no s’està fent. Per què no augmenta la tributació de les grans fortunes, com fan a Alemanya o com va proposar el guru valencià, Juan Roig? Per què costa tant de desunflar la nòmina de càrrecs de confiança col·locats pels partits polítics en empreses públiques? I per què a estos no se’ls retalla el jornal com als funcionaris? Per què els Pressupostos Generals de l’Estat a penes han retallat la partida destinada a l’exèrcit? I per què no han tocat ni un cèntim dels diners que l’Estat dóna a l’església? I per què la subvenció a la casa reial ha minvat tot just un ridícul 2%? No seria just que tots estos sectors afrontaren uns retalls equivalents als que afrontem vostés i jo?
Massa preguntes sense resposta, a les quals podríem afegir-ne moltes més. Si l’austeritat és ara el clau roent al qual s’aferra el PP (sona increïble, després dels dispendis que han fet durant dèsset anys en la Generalitat Valenciana), hauria de ser-ho per a tots, i no només per als més dèbils. I, sobretot, l’austeritat no hauria de ser la coartada hipòcrita que els servira per a desmantellar la societat del benestar ni l’estat de les autonomies. La coartada que estan usant per a tornar al passat.
