Entre les persones (i entre els polítics) sol haver-hi dos maneres d’afrontar la realitat: una és assumir les responsabilitats que et corresponen; i l’altra és buscar culpables externs que carreguen amb el mort. La primera opció implica reconéixer que, com a humans que som, tenim encerts i cometem errors, i tant que sí. La segona, en canvi, és molt més còmoda (i maniquea) i es pareix a la llei de l’embut: l’ample per a mi, l’estret per a tu. És a dir: els mèrits són meus, i les culpes teues.
Esta actitud m’ha fet recordar vagament una escena d’una pel·lícula (no sé dir-vos quina, m’haureu de disculpar) entre un president dimissionari i el seu substitut. El cessant venia a dir-li al successor açò que segueix:
–Si es veu alguna volta en una situació tan difícil com la que m’ha fet dimitir, culpe’m de tot a mi i a l’antic govern, i tire cap avant.
El successor, aleshores, li preguntava:
–I si, passat el temps, torne a vore’m en una situació igual de conflictiva?
–En eixe cas –argumentava l’expresident–, la culpa ja serà tota seua. Dimitisca i done-li al seu successor este mateix consell.
La pel·lícula, pel que veem, devia ser de ciència-ficció.
En el Bloc de Novelda, però, no volem defugir les nostres responsabilitats ni buscar culpables externs que ens n’eximisquen. De fet, seria infantil i absurd (per no dir directament ridícul i lamentable) actuar d’una altra manera i no entendre els dictats del poble en les urnes. Si estem on estem (o, millor dit, si no estem on no estem), és perquè ens ho hem merescut.
Ara bé, per a ser completament justos, hem d’analitzar fredament una de les perversions més grans del capitalisme. Per molt que a voltes creguem el contrari, un ajuntament no funciona igual que una família. Mentre que les famílies es poden (i es solen) endeutar, com a màxim, una volta o dos en la vida, els ajuntaments han d’anar renovant (i augmentant) els seus deutes cada any, a fi de crear noves infraestructures i mantindre les velles en bones condicions. Esta manera d’actuar reverteix generalment en una millora de l’estat del benestar, però, alhora, ens introdueix en una espiral de la qual no és fàcil eixir: si en el poble del costat tenen molts diners per a les festes, un magnífic pavelló multiusos, els carrers acabats d’asfaltar i un muntó de zones verdes, ¿per què hem de viure nosaltres sense tot això? Que no ens ho mereixem tant com ells?
L’arribada de la crisi econòmica l’any 2008 va deixar tots els ajuntaments entre l’espasa i la paret. Qui seria el primer que s’atreviria a posar-li el cascavell al gat? Crec honestament que cap ni un es va atrevir a fer-ho, ni tan sols quan les xifres de parats van anar creixent de manera alarmant fins a ser insostenibles. Tots els ajuntaments van anar fugint cap avant, ajudats també per un pla d’inversions productives (el Pla-E) que exigia destinar immediatament els diners rebuts a obra nova, i no usar-los per a cobrir el deute. El Bloc de Novelda, des d’este punt de vista, és corresponsable de no haver sabut gestionar un col·lapse socioeconòmic tan enorme com el que va provocar esta bestial crisi econòmica.
Però, ¿és que existia alguna alternativa? La resposta és que no. A pesar que es van reduir els gastos superflus, exclusivament des de l’àmbit municipal era (i és) impossible lluitar contra la crisi. Apretar-se el cinturó des dels primers símptomes negatius hauria sigut, sens dubte, una mesura coherent i plausible a la llarga, però, com que ningú s’imaginava les tràgiques dimensions de la desfeta (supose que molts vam creure a Pedro Solbes en aquell crucial debat televisiu amb Manuel Pizarro), el cas és que eixa mesura no es va aplicar fins a l’últim any de la legislatura.
D’altra banda, les mesures per a pal·liar la crisi impulsades pel govern espanyol van arribar tard, tardíssim, i a més a més van ser errònies o, almenys, estaven mal dirigides. Només haurien sigut mínimament efectives si s’hagueren fet anys abans de l’esclat de la bambolla (posem per cas, cap a l’any 2005) i hagueren consistit en una regulació del mercat immobiliari (control de preus i de compra-vendes per a combatre la inflació descomunal en les vivendes) i de les concessions de crèdits (limitacions en els préstecs per a evitar que un jove quedara hipotecat de per vida amb unes quotes que ara veu que no pot pagar).
Siga com siga, elucubrar sobre el que no ha ocorregut és jugar a la ciència-ficció. La crisi pareix estar encara en la corba ascendent i les retallades que s’auguren amb l’imminent canvi de govern continuaran caent sobre les esquenes dels mateixos (treballadors, funcionaris, pensionistes; educació, sanitat, drets socials) i ben lluny dels verdaders causants dels problemes (banquers, especuladors, corruptes; visites de papes, fórmules 1, aeroports sense avions). Seguirem, per tant, patint la llei de l’embut, aguditzada com mai. El gran problema és que, des del costat estret de l’embut, apretats tots com anxoves, mirem a l’ample i no veem solucions, ni tan sols que en busquen. Estan contents mirant-se la panxa, fent saraos i repartint culpes, en comptes d’intentar assentar les bases perquè els valencians i els novelders puguem començar a eixir de la crisi.
